Adéu-siau i gràcies!

Adéu-siau i gràcies. Així és com es va titular l’últim article de Joan Solà al diari Avui. I gràcies és el que nosaltres li donem pel llegat que ens ha deixat.

Avui s’ha mort Joan Solà, el filòleg, lingüista i professor, i, per sobre de tot, gran defensor de la llengua catalana. Va escriure milers d’articles en mitjans de comunicació, va ser autor de nombrosos estudis de sintaxi catalana, va dirigir gramàtiques, tesis i sempre va dur una intensa activitat divulgativa de tot el que feia.

Les seves classes i els seus discursos són recordats perquè sabia arribar molt bé a la gent, admirava la feina que fan els serveis lingüístics de les institucions i els correctors de català per la rapidesa en què cal actuar davant de qüestions conflictives i sempre es mostrava disposat a col·laborar amb tothom.

De totes les intervencions públiques, n’hi ha una que de ben segur serà recordada per sempre: la seva compareixença en el Parlament de Catalunya , el juliol de 2009, després que li fos concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. En el seu discurs, Joan Solà va anar desgranant les qüestions que considera que són clau per afrontar el present i el futur de la llengua “la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica“. Amb tota la solemnitat, Joan Solà es va adreçar als polítics i els va dir:“ Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.”

Solà també va demanar per a Catalunya més sobirania política, econòmica i cultural i va recordar que hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària.

Un cop més, una gran lliçó. Adéu-siau i gràcies a vós, mestre!

És possible una Administració de justícia en català?

Un any més, i ja en són set!,  l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia (AJDLP) ha organitzat una jornada per analitzar la situació del català a la justícia i per debatre les actuacions que cal fer perquè el català a la justícia deixi d’estar en una situació de clara inferioritat respecte el castellà.

La jornada tenia dues parts clarament diferenciades. Una primera, al matí, d’anàlisi de la situació arran de la sentència de l'Estatut del TC i davant la perspectiva de la creació del nou model d’oficina judicial, i una segona, a la tarda,  en què representants de les diferents candidatures havien d’exposar, en relació amb el català a la justícia, els seus projectes o opinions.

Després de l’obertura , a càrrec de Mireia Casals, com a presidenta de la Secció de Dret Lingüístic de l’I·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, i de Joan Xirau, com a secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia del Departament de Justícia, va tenir lloc una brillant ponència de Jordi Nieva, que, lluny de fer un discurs catastrofista, va fer una anàlisi positiva dels efectes de la sentència de l’Estatut en relació amb la llengua i l’Administració de justícia. Jordi Nieva va partir de la premissa que tota sentència és interpretable i que per aquest mateix motiu va argumentar que el que no podem fer és dir que aquesta sentència ens barra el pas a tot. En un discurs clarament possibilista, va afegir que si bé la feina dels juristes és fer sempre la interpretació més favorable als interessos dels clients, amb la Sentència de l'Estatut també cal fer el mateix.

En la taula rodona sobre les garanties de l’ús de la llengua pròpia en la nova oficina judicial, es van sentir molts dels arguments ja coneguts. Es va posar de relleu que els advocats continuen tenint una por reverencial a utilitzar el català davant de la justícia: no tenen cap inconvenient a utilitzar el català quan han de presentar un recurs a la Generalitat, però canvien automàticament al castellà quan han de presentar un document a l’Administració de justícia. En aquest sentit, la degana dels jutjats de Barcelona, M. Josep Feliu, va afirmar que avui en dia no hi ha cap motiu per tenir aquesta por reverencial, però també va admetre que hi ha jutges de fora de Catalunya que no saben català.

Matilde Aragó, en el torn de preguntes, va al·ludir al Carta europea de llengües regionals o minoritàries com a eina per estendre l’ús del català a la justícia i va insistir en la proposta d’exigir als advocats de la Generalitat que, d’acord amb aquesta norma europea, demanin als òrgans judicials, per mitjà d’un altressí, que volen rebre la documentació en català. Matilde Aragó també va afegir que caldria exigir el coneixement de català als advocats del torn d’ofici i va atribuir a una manca  de voluntat política l’actual situació d’estancament del català a la justícia.

Presentació dels projectes, en relació amb el català a la justícia, de representats de diferents candidatures polítiques

La sessió de la tarda, amb els representants del diferents partits polítics, va tenir un enfocament ben diferent. L’organització de la jornada havia fet arribar prèviament als representants polítics tres preguntes molt concretes que havien de contestar des de la taula:

1. Està normalitzat l’ús del català a l’Administració de justícia?

2.  Creieu que s’ha avançat en l’ús del català?

3. En el vostre programa polític, quines mesures heu previst per garantir la plenitud dels drets lingüístics dels ciutadans en aquest àmbit?

Pel que fa a les dues primeres preguntes, en termes generals, tots van coincidir a dir que l’ús del català no està normalitzat i que costa avançar perquè actualment tot va lligat a una voluntarietat en l’ús, perquè el marc legal no és favorable, perquè no se sanciona un jutge que no respecta els drets lingüístics, perquè la gent té por encara a parlar en català davant d’un jutge i, en definitiva, perquè en la situació actual és molt difícil avançar.

Va ser en la resposta a la tercera pregunta quan es van fer paleses les diferències entre els uns i els altres. Tots van manifestar que cal exigir el coneixement de català al personal de l’Administració de justícia, però no vam coincidir en  la concreció de la resta de mesures ni en l’enfocament que es fa des de cada partit. De forma succinta, les mesures que van proposar els diferents representants, per ordre d'intervenció, van ser les següents:

Rut Carendell, de Reagrupament, va defensar que cal exigir el català als advocats del torn d’ofici, als jutges, secretaris i funcionariat de l’Administració de justícia. Va adduir que “no es pot avançar més amb les eines que hi ha ara, que cal avançar amb el marc legal i anar cap a un estat propi”.

Alfons López Tena, en representació de Solidaritat Catalana, va manifestar que “no hi ha cap voluntat política perquè s’utilitzi el català” i va defensar que “l’única solució és la independència”.

Salvador Milà, en representació d’Iniciativa per Catalunya Verds, va exposar que l’única fórmula possible és la creació del Consell de Justícia. Entén que “alguna cosa cal fer mentre no arriba la independència”, que s’han d’incrementar els recursos a l’Administració de justícia i que s’ha de resoldre la inestabilitat laboral del personal.

Carles Mundó, en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, va manifestar “que no es canviarà només amb la voluntat”, que cal modificar la Llei orgànica del poder judicial, dur a terme accions per fer difusió dels drets lingüístics dels ciutadans i treballar també en l’àmbit de la universitat.

Miquel Vallès, en representació de Convergència i Unió, va proclamar que la llengua i la justícia han de ser una prioritat per al govern, va manifestar que” la independència és una solució però no l’única solució” i va defensar que el TSJC sigui l’última instància jurisdiccional.

A tall de conclusió, hem de dir que és evident que la situació del català en la justícia no és òptima. S’ha fet molt feina, s’hi ha dedicat molts recursos, però encara hi ha molts obstacles que n’impedeixen la plena normalització. La solució no és clara, ni fàcil. Una qüestió  tan complexa com aquesta requereix una solució global, amb paraules de Joan Xirau, “amb visió de sector”. I per aquest motiu, cal dur a terme politiques de normalització lingüística que incideixin directament a l’Administració de justícia, però també (tal com ja s’està fent ara des del Departament de Justícia) s’ha d’actuar, amb formació i amb dotació de mitjans, en el sector de l’advocacia i dels procuradors, així com en el d’universitats. Cal fer prendre més consciència de la importància de garantir uns drets lingüístics i exigir el coneixement de català per treballar a l’Administració de justícia. Tenim un marc legal que no ens és favorable, però, tal com va proclamar Jordi Nieva, n’hem de fer la interpretació més favorable i buscar les fórmules jurídiques que facin possible que el català ocupi a la justícia el lloc que li correspon.

El català i els nous ciutadans de Catalunya

Un 55% dels immigrants que viuen a Catalunya no saben català i un 22% admet que ni tan sols l’entenen. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat un estudi sobre la percepció de la realitat social i política de Catalunya dels ciutadans d’origen estranger, elaborat per la Fundació ACSAR, que es va presentar el passat 9 d’octubre a les jornades sobre polítiques locals de diversitat i ciutadania.

Són dades certament preocupants perquè demostren que el català no és necessari per viure a Catalunya. Això no ens ve de nou, ja ho sabíem, com també sabem que el català no és necessari per fer de jutge, de professor universitari o de metge, però no podem interpretar el desconeixement del català entre la població nouvinguda com una dada més perquè és un fenomen que pot tenir una gran transcendència en el futur.

Segons les dades presentades a les jornades “Anàlisi dels usos lingüístics a Catalunya”, entre 1997 i 2008 hi va haver un increment d’1 milió de persones en població nouvinguda a Catalunya, una població que si no sap català és perquè ningú no li ha demanat que en sàpiga o perquè per viure a Catalunya ha vist que no el necessita. Aquest és el problema i això és el que les polítiques lingüístiques a Catalunya han de mirar de corregir els propers anys.

Està bé tenir presents dades com ara que el català, amb 10 milions de parlants, és la vuitena llengua més parlada a la Unió Europea i la desena més traduïda del món; que gaudeix d’una envejable salut a la xarxa; que manté l’avenç en la transmissió generacional, i que ha augmentat entre 1997 i 2008 en nombre de parlants (però no en percentatge d’ús), perquè són dades positives que ens donen un crèdit, un prestigi i una garantia, però no ens hem de deixar enlluernar per aquestes xifres. Cal tenir present també que amb l’arribada massiva de població estrangera, estem davant d’una nova realitat, d’un marc diferent que ens és nou (no és comparable a les onades migratòries dels anys seixanta), on es fa difícil encara fer prediccions de com evolucionarà, però que de ben segur, pot fer canviar, i molt, l’evolució de l’ús del català en tots els àmbits.

La gestió de la diversitat lingüística i cultural a Catalunya és complexa perquè intervenen molts elements i perquè ens movem en uns paràmetres que encara ens són bastant desconeguts. Aquí hi ha molta feina per fer, però la més urgent és aconseguir que el català sigui necessari per viure a Catalunya. La persona nouvinguda l’ha de veure com un element integrador que li faciliti l’accés al món laboral i la inserció a la nova societat. Si aconseguim això tothom hi sortirà guanyant.

Jutjats sense papers

M’ha agradat veure avui la presentació del nou programa informàtic e-justicia.cat, un sistema basat en a la tramitació electrònica dels procediments judicials i en la utilització de la signatura electrònica. Comprovar que totes les fases d’un expedient es poden fer, des d’un punt de vista tècnic, de forma electrònica és un gran avenç, i que això passi justament a l’Administració de justícia, un dels sectors menys permeables a l’ús de noves tecnologies, és doblement positiu.

El pas cap a una administració electrònica no serà fàcil a la Justícia. És evident que costarà adaptar-se als canvis, però el procés ara és imparable. Estic convençuda que en menys temps del que ens pensem serà absolutament normal poder fer qualsevol tràmit administratiu des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, i l’àmbit de la justícia no en quedarà al marge.

Cal no perdre de vista, però, que el pas cap a una administració electrònica, amb un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, no significa només utilitzar noves eines, sinó també adoptar un nou sistema de treball, una nova actitud. No podem pretendre fer el mateix que fins ara fèiem però amb unes noves eines, cal repensar els processos de treball, els circuits, i, si convé, dur a terme els canvis estructurals que calgui per adaptar-se a un sistema de treball més propi del segle XXI.

El repte és gran. Un procés de modernització com aquest és una cursa de fons, en què cal dosificar l’esforç i saber molt bé cap a on es vol anar per assegurar arribar a un bon fi. Només estem al començament, però el camí iniciat és bo i ara ja no hi ha marxa enrere.