Portal Jurídic de Catalunya

El Portal Jurídic de Catalunya ja és una realitat. Aquest nou portal, encara en fase de proves, recull per primer cop el dret vigent a Catalunya i ofereix totes les normes amb rang de llei i reglamentàries publicades a la secció I del DOGC, des del núm. 1, de 5 de desembre de 1977, les lleis de LexCat (una selecció de les normes estatals traduïdes al català) i els tractats de la Unió europea.  A més, en el cas de les normes catalanes, també es poden consultar els projectes o proposicions de llei i els dictàmens de les comissions parlamentàries, del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell Consultiu i de la Comissió Jurídica Assessora.

De cada norma s’ofereix el text original publicat al diari o butlletí oficial, el text vigent a la data de la consulta i les diferents vigències de la norma, que reconstrueix les diferents versions que ha tingut una norma al llarg del temps.

Aquesta base de dades textual es complementa amb diversos serveis d’informació jurídica, com ara la subscripció a un document o al resultat d’una cerca, de manera que cada vegada que la norma o el resultat de la cerca escollits tinguin una modificació, l’usuari rebrà una alerta a la seva bústia de correu electrònic.

Fins a l’aparició d’aquest portal no existia cap servei que oferís aquest contingut. Cal celebrar, doncs, la posada en marxa d’aquest projecte perquè de ben segur serà de molta utilitat per a tots els professionals del món de dret que treballen en català, però també per a qualsevol usuari que simplement necessiti consultar una norma en català.

L'escola en català, ara i sempre

Aquesta és la portada que la revista Cavall Fort va publicar el mes d’octubre de l’any 1970, una època en què tot estava per fer, en què es lluitava per les coses més essencials, però molt especialment, per l’escola en català perquè se sabia era un element clau per recuperar la nostra llengua. I així ha estat. Amb el model d’immersió lingüística a les escoles s’ha aconseguit que el català esdevingui llengua d’ús habitual a les aules i que els alumnes adquireixin les dues llengües oficials a Catalunya amb total normalitat.

Molts voldríem més, però el que està clar és que la immersió lingüística a les escoles funciona, i funciona molt bé. És una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d’element integrador. El mateix director de la Real Academia de la Lengua Española, José Manuel Blecua, en defensava fermament el model en una entrevista recent i el Parlament europeu i la Comissió Europea han emès informes que també l’avalen.

Davant d’això, hem de tenir clar que no podem fer cap pas enrere. El Tribunal Suprem ha dictat una Sentència en què es carrega el nostre model d’immersió lingüística, i ara ens cal reaccionar amb fermesa i de foma contundent per minimitzar-ne els efectes, cosa que la gent ja ha començat a fer. S’han anunciat mobilitzacions a les portes dels ajuntaments per expressar la condemna de la sentència, el diari Ara demà repartirà adhesius per l’escola en català, les xarxes socials avui a la tarda bullien de missatges d’indignació, els represntants polítics han fet rodes de premsa... i això només és el començament. La incertesa que se’ns obre ara al davant és gran i caldrà estar més units que mai per defensar el model d’immersió lingüística a les escoles, un dels èxits del nostre sistema de què més orgullosos podem estar.

Why is it so hard to talk?

                                                                            Foto: Ros Ribas

La reobertura del Teatre Lliure de Gràcia, després d’un llarg temps tancat per obres de rehabilitació, ha estat una bona excusa per tornar-hi i veure l’obra que ha obert aquesta nova temporada, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennesse Williams i dirigida per Àlex Rigola.

Una obra  sobre les dificultats de la comunicació, sobre els conflictes familiars, sobre les il·lusions perdudes, sobre els enganys, sobre el sentiment de culpa i  sobre la mort. Why is it so hard to talk? (per què és tan difícil parlar?) és la pregunta que en un rètol de lletres lluminoses és present durant tota l’obra a dalt de l’escenari. Una pregunta que no té resposta, però que alhora respon als motius pels quals els personatges cauen en situacions tan dramàtiques. Per què costa tant dir les coses importants entres els éssers més propers? Una dificultat que aboca els personatges a una situació desesperada i a una violència psicològica extrema. Des d’un bon principi es van revelant veritats amagades, es vomiten els retrets i es destapen ferides. Una obra dramàtica, molt ben interpretada i amb una posada en escena excel·lent. 

                                                                                    Foto: Ros Ribas

El teatre després de la rehabilitació tampoc m’ha decebut. Manté l’essència del Lliure de Gràcia de sempre i ha incorporat elements nous que el fan una mica més còmode. Hi he trobat a faltar, això sí, les fotos antològiques que presidien l’escala, que han quedat substituïdes per una original Pluja de sang, de Frederic Amat, que era un bon presagi del drama que anàvem a veure.

En definitiva, un bon retrobament amb el Lliure de Gràcia i unes bones sensacions després de veure aquesta nova obra.

#28N

La campanya electoral tot just ha començat i el debat a Internet ja és intens i molt interessant. Tots els partits han vist a la xarxa una nova manera de comunicar-se amb les ciutadans i una nova eina per fer arribar el seu missatge i no ho volen desaprofitar. La política 2.0 ja és una realitat i la campanya electoral d’aquests comicis també ho serà.  

Aquesta nova manera de rebre la informació de les diferents formacions polítiques i de seguir una campanya que serà, de ben segur, molt 2.0 m’interessa i m'agrada per diversos motius:

1.  Prefereixo un entorn on no hi ha blocs electorals, ni cap tipus de límit.

2.  Vull rebre informació, també, dels partits que no tenen possibilitat de ser presents a ràdios i televisions, en els espais de propaganda electoral, pel fet que no tenen actualment representació  parlamentària.

3.  M’agrada que el ciutadà pugui ser escoltat i pugui participar en els debats. A la xarxa, la comunicació és intensa en les dues direccions.

4.  M’interessa el debat real que es produeix a Twitter entre els activistes de les diferents formacions, on l’eslogan i les consignes perden protagonisme a favor de l’argument.

5.  Perquè a Internet hi ha una major transparència i un millor accés a la informació. El polític s’hi ha de mostrar tal com és, sense disfresses.

6.  M’interessa el fons, però també la forma. Els nous formats (vídeos, xarxes socials, blocs, etc.) en què es transmet la informació fan més proper i atractiu el discurs.

7.  Perquè a la xarxa es fomenta la participació tranversal dels activistes en detriment de la verticalitat i de les formacions polítiques.

8.  M’il·lusiona veure la participació en la campanya d’activistes, militants, simpatitzants o ciutadans anònims, en una època en que justament del que més es parla és de la desafecció.

9.  No vull estar al marge d’una transformació tan gran en la manera de fer política. Encara estem lluny, segurament, de l’ús que Estats Units fa d’Internet i les xarxes socials com a estratègia política, però el canvi en major o mesura ja s’ha produït i no es pot menystenir.

10. I, en definitiva, perquè, en paraules d’Antoni Gutiérrez Rubí, prefereixo les idees que les consignes repetides.

Per tot això, en aquesta campanya optaré per informar-me principalment a través de la multiplicitat de canals que ofereix Internet i estic convençuda que serà la vegada que arribaré al dia de la jornada electoral amb més informació, i de qualitat, que mai.

Adéu-siau i gràcies!

Adéu-siau i gràcies. Així és com es va titular l’últim article de Joan Solà al diari Avui. I gràcies és el que nosaltres li donem pel llegat que ens ha deixat.

Avui s’ha mort Joan Solà, el filòleg, lingüista i professor, i, per sobre de tot, gran defensor de la llengua catalana. Va escriure milers d’articles en mitjans de comunicació, va ser autor de nombrosos estudis de sintaxi catalana, va dirigir gramàtiques, tesis i sempre va dur una intensa activitat divulgativa de tot el que feia.

Les seves classes i els seus discursos són recordats perquè sabia arribar molt bé a la gent, admirava la feina que fan els serveis lingüístics de les institucions i els correctors de català per la rapidesa en què cal actuar davant de qüestions conflictives i sempre es mostrava disposat a col·laborar amb tothom.

De totes les intervencions públiques, n’hi ha una que de ben segur serà recordada per sempre: la seva compareixença en el Parlament de Catalunya , el juliol de 2009, després que li fos concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. En el seu discurs, Joan Solà va anar desgranant les qüestions que considera que són clau per afrontar el present i el futur de la llengua “la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica“. Amb tota la solemnitat, Joan Solà es va adreçar als polítics i els va dir:“ Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.”

Solà també va demanar per a Catalunya més sobirania política, econòmica i cultural i va recordar que hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària.

Un cop més, una gran lliçó. Adéu-siau i gràcies a vós, mestre!

És possible una Administració de justícia en català?

Un any més, i ja en són set!,  l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia (AJDLP) ha organitzat una jornada per analitzar la situació del català a la justícia i per debatre les actuacions que cal fer perquè el català a la justícia deixi d’estar en una situació de clara inferioritat respecte el castellà.

La jornada tenia dues parts clarament diferenciades. Una primera, al matí, d’anàlisi de la situació arran de la sentència de l'Estatut del TC i davant la perspectiva de la creació del nou model d’oficina judicial, i una segona, a la tarda,  en què representants de les diferents candidatures havien d’exposar, en relació amb el català a la justícia, els seus projectes o opinions.

Després de l’obertura , a càrrec de Mireia Casals, com a presidenta de la Secció de Dret Lingüístic de l’I·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, i de Joan Xirau, com a secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia del Departament de Justícia, va tenir lloc una brillant ponència de Jordi Nieva, que, lluny de fer un discurs catastrofista, va fer una anàlisi positiva dels efectes de la sentència de l’Estatut en relació amb la llengua i l’Administració de justícia. Jordi Nieva va partir de la premissa que tota sentència és interpretable i que per aquest mateix motiu va argumentar que el que no podem fer és dir que aquesta sentència ens barra el pas a tot. En un discurs clarament possibilista, va afegir que si bé la feina dels juristes és fer sempre la interpretació més favorable als interessos dels clients, amb la Sentència de l'Estatut també cal fer el mateix.

En la taula rodona sobre les garanties de l’ús de la llengua pròpia en la nova oficina judicial, es van sentir molts dels arguments ja coneguts. Es va posar de relleu que els advocats continuen tenint una por reverencial a utilitzar el català davant de la justícia: no tenen cap inconvenient a utilitzar el català quan han de presentar un recurs a la Generalitat, però canvien automàticament al castellà quan han de presentar un document a l’Administració de justícia. En aquest sentit, la degana dels jutjats de Barcelona, M. Josep Feliu, va afirmar que avui en dia no hi ha cap motiu per tenir aquesta por reverencial, però també va admetre que hi ha jutges de fora de Catalunya que no saben català.

Matilde Aragó, en el torn de preguntes, va al·ludir al Carta europea de llengües regionals o minoritàries com a eina per estendre l’ús del català a la justícia i va insistir en la proposta d’exigir als advocats de la Generalitat que, d’acord amb aquesta norma europea, demanin als òrgans judicials, per mitjà d’un altressí, que volen rebre la documentació en català. Matilde Aragó també va afegir que caldria exigir el coneixement de català als advocats del torn d’ofici i va atribuir a una manca  de voluntat política l’actual situació d’estancament del català a la justícia.

Presentació dels projectes, en relació amb el català a la justícia, de representats de diferents candidatures polítiques

La sessió de la tarda, amb els representants del diferents partits polítics, va tenir un enfocament ben diferent. L’organització de la jornada havia fet arribar prèviament als representants polítics tres preguntes molt concretes que havien de contestar des de la taula:

1. Està normalitzat l’ús del català a l’Administració de justícia?

2.  Creieu que s’ha avançat en l’ús del català?

3. En el vostre programa polític, quines mesures heu previst per garantir la plenitud dels drets lingüístics dels ciutadans en aquest àmbit?

Pel que fa a les dues primeres preguntes, en termes generals, tots van coincidir a dir que l’ús del català no està normalitzat i que costa avançar perquè actualment tot va lligat a una voluntarietat en l’ús, perquè el marc legal no és favorable, perquè no se sanciona un jutge que no respecta els drets lingüístics, perquè la gent té por encara a parlar en català davant d’un jutge i, en definitiva, perquè en la situació actual és molt difícil avançar.

Va ser en la resposta a la tercera pregunta quan es van fer paleses les diferències entre els uns i els altres. Tots van manifestar que cal exigir el coneixement de català al personal de l’Administració de justícia, però no vam coincidir en  la concreció de la resta de mesures ni en l’enfocament que es fa des de cada partit. De forma succinta, les mesures que van proposar els diferents representants, per ordre d'intervenció, van ser les següents:

Rut Carendell, de Reagrupament, va defensar que cal exigir el català als advocats del torn d’ofici, als jutges, secretaris i funcionariat de l’Administració de justícia. Va adduir que “no es pot avançar més amb les eines que hi ha ara, que cal avançar amb el marc legal i anar cap a un estat propi”.

Alfons López Tena, en representació de Solidaritat Catalana, va manifestar que “no hi ha cap voluntat política perquè s’utilitzi el català” i va defensar que “l’única solució és la independència”.

Salvador Milà, en representació d’Iniciativa per Catalunya Verds, va exposar que l’única fórmula possible és la creació del Consell de Justícia. Entén que “alguna cosa cal fer mentre no arriba la independència”, que s’han d’incrementar els recursos a l’Administració de justícia i que s’ha de resoldre la inestabilitat laboral del personal.

Carles Mundó, en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, va manifestar “que no es canviarà només amb la voluntat”, que cal modificar la Llei orgànica del poder judicial, dur a terme accions per fer difusió dels drets lingüístics dels ciutadans i treballar també en l’àmbit de la universitat.

Miquel Vallès, en representació de Convergència i Unió, va proclamar que la llengua i la justícia han de ser una prioritat per al govern, va manifestar que” la independència és una solució però no l’única solució” i va defensar que el TSJC sigui l’última instància jurisdiccional.

A tall de conclusió, hem de dir que és evident que la situació del català en la justícia no és òptima. S’ha fet molt feina, s’hi ha dedicat molts recursos, però encara hi ha molts obstacles que n’impedeixen la plena normalització. La solució no és clara, ni fàcil. Una qüestió  tan complexa com aquesta requereix una solució global, amb paraules de Joan Xirau, “amb visió de sector”. I per aquest motiu, cal dur a terme politiques de normalització lingüística que incideixin directament a l’Administració de justícia, però també (tal com ja s’està fent ara des del Departament de Justícia) s’ha d’actuar, amb formació i amb dotació de mitjans, en el sector de l’advocacia i dels procuradors, així com en el d’universitats. Cal fer prendre més consciència de la importància de garantir uns drets lingüístics i exigir el coneixement de català per treballar a l’Administració de justícia. Tenim un marc legal que no ens és favorable, però, tal com va proclamar Jordi Nieva, n’hem de fer la interpretació més favorable i buscar les fórmules jurídiques que facin possible que el català ocupi a la justícia el lloc que li correspon.

El català i els nous ciutadans de Catalunya

Un 55% dels immigrants que viuen a Catalunya no saben català i un 22% admet que ni tan sols l’entenen. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat un estudi sobre la percepció de la realitat social i política de Catalunya dels ciutadans d’origen estranger, elaborat per la Fundació ACSAR, que es va presentar el passat 9 d’octubre a les jornades sobre polítiques locals de diversitat i ciutadania.

Són dades certament preocupants perquè demostren que el català no és necessari per viure a Catalunya. Això no ens ve de nou, ja ho sabíem, com també sabem que el català no és necessari per fer de jutge, de professor universitari o de metge, però no podem interpretar el desconeixement del català entre la població nouvinguda com una dada més perquè és un fenomen que pot tenir una gran transcendència en el futur.

Segons les dades presentades a les jornades “Anàlisi dels usos lingüístics a Catalunya”, entre 1997 i 2008 hi va haver un increment d’1 milió de persones en població nouvinguda a Catalunya, una població que si no sap català és perquè ningú no li ha demanat que en sàpiga o perquè per viure a Catalunya ha vist que no el necessita. Aquest és el problema i això és el que les polítiques lingüístiques a Catalunya han de mirar de corregir els propers anys.

Està bé tenir presents dades com ara que el català, amb 10 milions de parlants, és la vuitena llengua més parlada a la Unió Europea i la desena més traduïda del món; que gaudeix d’una envejable salut a la xarxa; que manté l’avenç en la transmissió generacional, i que ha augmentat entre 1997 i 2008 en nombre de parlants (però no en percentatge d’ús), perquè són dades positives que ens donen un crèdit, un prestigi i una garantia, però no ens hem de deixar enlluernar per aquestes xifres. Cal tenir present també que amb l’arribada massiva de població estrangera, estem davant d’una nova realitat, d’un marc diferent que ens és nou (no és comparable a les onades migratòries dels anys seixanta), on es fa difícil encara fer prediccions de com evolucionarà, però que de ben segur, pot fer canviar, i molt, l’evolució de l’ús del català en tots els àmbits.

La gestió de la diversitat lingüística i cultural a Catalunya és complexa perquè intervenen molts elements i perquè ens movem en uns paràmetres que encara ens són bastant desconeguts. Aquí hi ha molta feina per fer, però la més urgent és aconseguir que el català sigui necessari per viure a Catalunya. La persona nouvinguda l’ha de veure com un element integrador que li faciliti l’accés al món laboral i la inserció a la nova societat. Si aconseguim això tothom hi sortirà guanyant.

Jutjats sense papers

M’ha agradat veure avui la presentació del nou programa informàtic e-justicia.cat, un sistema basat en a la tramitació electrònica dels procediments judicials i en la utilització de la signatura electrònica. Comprovar que totes les fases d’un expedient es poden fer, des d’un punt de vista tècnic, de forma electrònica és un gran avenç, i que això passi justament a l’Administració de justícia, un dels sectors menys permeables a l’ús de noves tecnologies, és doblement positiu.

El pas cap a una administració electrònica no serà fàcil a la Justícia. És evident que costarà adaptar-se als canvis, però el procés ara és imparable. Estic convençuda que en menys temps del que ens pensem serà absolutament normal poder fer qualsevol tràmit administratiu des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, i l’àmbit de la justícia no en quedarà al marge.

Cal no perdre de vista, però, que el pas cap a una administració electrònica, amb un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, no significa només utilitzar noves eines, sinó també adoptar un nou sistema de treball, una nova actitud. No podem pretendre fer el mateix que fins ara fèiem però amb unes noves eines, cal repensar els processos de treball, els circuits, i, si convé, dur a terme els canvis estructurals que calgui per adaptar-se a un sistema de treball més propi del segle XXI.

El repte és gran. Un procés de modernització com aquest és una cursa de fons, en què cal dosificar l’esforç i saber molt bé cap a on es vol anar per assegurar arribar a un bon fi. Només estem al començament, però el camí iniciat és bo i ara ja no hi ha marxa enrere.

La meva primera Matagalls-Montserrat

20.57 minuts. Aquest és el temps amb què he fet la meva primera Matagalls-Montserrat. La satisfacció és gran, molt gran.

La Matagalls Montserrat és la tradicional travessa que de des l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, en memòria de Jaume Oliveras, que va ser qui primer la va fer l’any 1904. Es tracta de recórrer 83.4 km, amb un desnivell acumulat de 5.980 m, en menys de 24 hores, per un itinerari que travessa els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç de Munt i Montserrat.

Era un repte, una aventura, i també una incògnita. Hi anava sola, mai no havia fet una marxa de resistència com aquesta i havia entrenat poc, però volia viure aquesta experiència i comprovar fins on podia arribar. L’ 1 de juliol es van obrir les inscripcions per Internet i, talment, com si es tractés d’un famós grup de música, en poc més de 24 hores es van acabar les 3.000 places disponibles. L’expectació creada havia superat totes les previsions. Jo havia aconseguit in extremis inscriure-m’hi  i ja no hi havia marxa enrere.

L’organització és impecable. Tot està perfectament calculat. És admirable l’entrega de la gent que col·labora en avituallaments, controls, punts de sortida i arribada i en altres indrets del recorregut. El camí està ben marcat i en els llocs perdedors hi ha una persona que indica el camí que cal seguir. Tot està al seu lloc, el caminador no hi troba a faltar res i és només l’esforç i la determinació a acabar-la el que permetrà aconseguir el repte.

I és que la Matagalls-Montserrat és molt més del que m'esperava, no tant per la duresa (d’això ja estava advertida), sinó per totes les sensacions que s’hi viuen. Les olors del bosc i de terra humida, les converses, i també els silencis, el caliu en els avituallaments i, molt especialment, la màgia de la nit que embolcalla els caminadors amb la presència imponent de la lluna i de la filera de llums que van avançant. La sortida del sol ofereix un espectacle únic, veure Montserrat per primer cop produeix una gran alegria i comprovar que cada cop Montserrat és més a prop és molt emocionant.

L’endemà de la marxa les conseqüències d’haver caminat tants km són evidents en peus i turmells, però és un mal que, passats uns dies marxa, i els records, en canvi, perduraran per sempre.

El meu més sincer agraïment a totes les persones que hi col·laboren i fan possible es pugui dur a terme un esdeveniment com aquest.

Un primer apunt

Un primer apunt per inaugurar un bloc que tenia ganes de començar. Un bloc que neix amb la voluntat d’expressar les coses que em passen, que veig o que sento i compartir-les a la xarxa.

Tot va començar fa poc més d’un any quan vaig crear-me un compte a Twitter. Hi vaig entrar sense saber ben bé què era i quan encara no se’n parlava gaire, però ben aviat m’hi vaig començar a familiaritzar i em va ben atrapar. La immediatesa en què arriba la informació, la complicitat que s’estableix amb persones afins, el seguiment que es pot fer de debats o la possibilitat d’aportar comentaris i informacions d’interès em va semblar fascinant. Amb el temps, però, em vaig adonar que amb 140 caràcters a vegades no en tinc prou. La limitació a fer piulades d'un màxim de 140 caràcters està molt bé i segurament és la clau de l'èxit de Twitter, però però per parlar de segons quins temes necessitava tenir un espai on, sense la limitació dels 140 caràcters, pogués fer una anàlisi més profunda i pausada. I aquest espai és aquest bloc, un bloc on parlaré del que conec, del que m'és proper i de les coses que més m'interessen.